Un fenomen que ha permès reconstruir la història natural de les illes Açores.
Autor de la fotografia: Luis Carlos Decq Motta
Pàgina web del 50è aniversari de l'erupció: www.vulcaodoscapelinhos.org/vulcao
Vulcanisme a Capelinhos
Autor de la fotografia: Luis Carlos Decq Motta
Pàgina web del 50è aniversari de l'erupció: www.vulcaodoscapelinhos.org/vulcao
Activitat Sísmica
Imatge: www.emsc-csem.org
La imatge mostra l'activitat sismològica en el Mediterrani el dia 19 d'abril de 2009
Els fenòmens sísmics són freqüents a l’arxipèlag de les Açores i amb menor intensitat també són presents a les illes de Madeira. La conjunció de les plaques tectòniques continentals explica la intensa activitat volcànica i sísmica.
Els diferents eixos, sentits i velocitats de desplaçament de les plaques, la seva composició litològica, els xocs i les fractures, originen subplaques encavalcades que tenen sovint comportaments diferenciats i particulars de l’escorça terrestre.
A l’àrea de les Açores i de Madeira també existeix un tipus d’activitat sísmica lligada estrictament al vulcanisme. Durant la història s’han produït nombrosos terratrèmols tant d’origen volcànic com tectònic.
Els moviments de menor intensitat són gairebé constants. Les esllavissades i sotracs són freqüents i causen petits i mitjans desperfectes localitzats en habitatges i infrastructures. Els més intensos, dels quals existeixen cròniques detallades, han causat greus danys, han deixat moltes persones sense casa i provocat nombrosos ferits i víctimes mortals.
El més antic detallat es va produir a Vila Franca do Campo a l’illa de São Miguel (Açores) el 22 d’octubre de 1522 i va provocar al voltant de 3.000 morts. El més recent amb conseqüències greus el va patir Ponta Garça, també a São Miguel el 26 de juny de 1952, amb un ferit i on 600 persones van quedar sense casa.
Els diferents eixos, sentits i velocitats de desplaçament de les plaques, la seva composició litològica, els xocs i les fractures, originen subplaques encavalcades que tenen sovint comportaments diferenciats i particulars de l’escorça terrestre.
A l’àrea de les Açores i de Madeira també existeix un tipus d’activitat sísmica lligada estrictament al vulcanisme. Durant la història s’han produït nombrosos terratrèmols tant d’origen volcànic com tectònic.
Els moviments de menor intensitat són gairebé constants. Les esllavissades i sotracs són freqüents i causen petits i mitjans desperfectes localitzats en habitatges i infrastructures. Els més intensos, dels quals existeixen cròniques detallades, han causat greus danys, han deixat moltes persones sense casa i provocat nombrosos ferits i víctimes mortals.
El més antic detallat es va produir a Vila Franca do Campo a l’illa de São Miguel (Açores) el 22 d’octubre de 1522 i va provocar al voltant de 3.000 morts. El més recent amb conseqüències greus el va patir Ponta Garça, també a São Miguel el 26 de juny de 1952, amb un ferit i on 600 persones van quedar sense casa.
La intensa activitat sísmica fa inevitables el seguiment diari i la prevenció davant de nous episodis. Els nombrosos estudis geològics i sismològics que es realitzen en aquests territoris insulars són complexos i costosos però absolutament necessaris. L’avaluació dels possibles riscos és una eina eficaç per a protegir la població de les illes.
El Clima
Aquests dos arxipèlags tenen en comú estar sota la influència de “l’Anticicló de les Açores”. A l’hivern el petit gradient de pressió que observem en les condicions mitjanes reflexa el predomini de les altes pressions subtropicals centrades en el sud de les Açores, mentre que a l’estiu queda clarament establerta la circulació dels vents alisis del NE, des de l’oest de la península Ibèrica fins el sud de les Canàries.
Madeira
Madeira
L’arxipèlag de Madeira està format per les illes Madeira, Porto Santo i Desertas i pertany a la regió climàtica de tipus mediterrani. La característica climàtica principal de Madeira és el règim dels Alisis. L’Illa de Madeira està creuada per una serralada que la divideix en dues vessants: la del Nord i la del Sud. La diversitat d’altures i d’exposició solar i als vents predominants dóna origen a una considerable varietat de climes locals, cosa que explica la diversitat dels aspectes que s’observen avui en dia en la vegetació i en els cultius.
La pressió i el vent
La variació de la pressió es mostra notablement menys acusada que en les Açores. A més, el màxim principal passa a ser hivernal en resposta al desplaçament estacional de l’anticicló atlàntic, quedant-se en secundari l’estival. En els llocs oberts predominen els alisis del NE. En aquells llocs, el recorregut mitjà anual del vent s’acosta als 20 Km/h. En l’arrecerada costa de Madeira el desenvolupament de sistemes de brises locals dóna lloc a que durant la major part de l’any la direcció predominant del vent sigui del NW, mentre que el seu recorregut mitjà anual queda reduït a menys de 10 km/h.
La temperatura de l’aire
Trobem notables diferències en les temperatures registrades gràcies al complicat i important relleu de Madeira. Així, mentre que la temperatura mitjana anual és de 19,3º a Lugar Baixo (alt. 15 m) a Porto Moniz (alt. 673 m) és del 13,2º i a Arriero (alt. 1610m) és de 9,2º .En totes les estacions, agost és el mes més càlid i febrer el més fred, amb una variació anual de la temperatura d’uns 6,5º en la costa i una mica superior en l’interior de Madeira. Igual que en les illes Canàries, les irrupcions d’aire calent, influeixen notablement en el clima de Madeira, fins el punt de trobar valors relativament alts de les temperatures màximes absolutes registrades (38,5º a Funchal)
Humitat , nuvolositat, boires i insolació
Els valors d’humitat relativa, són els propis de la regió subtropical dels alisis. La nuvolositat és relativament abundosa degut, en gran mesura, a la capa d’estratocúmuls característica d’aquesta regió. En conseqüència, la insolació és més aviat moderada, tot i que valors mitjans anuals, al voltant de 2.300 hores de sol, són notablement superiors als de les Açores. Les boires són molt poc freqüents en els nivells baixos (menys d’un dia a l’any), però en les estacions situades a nivells per sobre dels 400m la boira es converteix en un fenomen habitual degut, fonamentalment, a la freqüència amb què la regió queda immersa en l’esmentada capa d’estratocúmuls. A l’illa de Madeira, sobretot en la seva vessant Nord, en nombre de dies boirosos per sobre del nivell de 700m és de 150, amb un màxim mensual de 15 dies al juny, precisament quan el predomini dels alisis es mostra més acusat.
Precipitacions
El mínim estival, característic de la regió dels Alisis, es mostra especialment acusat en el trimestre juny-agost. La peculiar orografia de l’illa de Madeira es tradueix en un fort contrast de les precipitacions entre les vessants Nord i Sud, de forma que en la primera, les quantitats mitjanes de precipitació anual dupliquen les de la segona, cosa que s’explica pel fet de la freqüència notablement superior de les irrupcions d’aire humit procedent del nord que la de les que venen del Sud. Així doncs, les precipitacions de la costa Nord de l’arxipèlag oscil·len al voltant dels 1.400mm mentre que en la costa Sud a penes arriben als 650mm. Respecte al nombre de dies de precipitació és important destacar que mentre a Funchal (amb una mitjana anual de 639mm) és de 90 dies, a l’aeroport de Porto Santo, (amb només 381mm) és de 110.
Mapa de precipitació mitjana anual de l’Illa de Madeira
Les Açores
Pel que fa a les Açores, encara que el seu règim pluviomètric mostra un marcat mínim estival, no es pot parlar d’estació seca, essent els estius en general molt plujosos; no obstant això, i com a conseqüència de la complexitat orogràfica d’aquestes illes, en alguns dels llocs més abrigats dels vents humits, els estius són relativament secs.
Tres factors condicionen el clima de l’arxipèlag:
· L’efecte de la variació anual de la circulació general de l’atmosfera
· L’efecte exercit per les aigües tèbies que banyen les illes
· El relleu: són illes muntanyoses tallades per gorges profundes, responsables dels marcats canvis climàtics entre poblacions properes, que es mostren sobretot en temperatura i pluviometria.
Pel que fa a la temperatura mitjana anual és de l’ordre de 17,5º, amb una variació anual entre 7 i 9º. Però és la petita variació diürna, al voltant de 5º, i l’absència de valors extrems el que imprimeix al règim tèrmic del arxipèlag una caràcter netament atlàntic, notable per la seva temperància i l’absència total d’onades de fred i de calor. L’arxipèlag està lliure d’irrupcions de masses d’aire d’origen continental i pel que fa a les marítimes, tant les d’origen netament tropical, que en ocasions arriben a les illes, com les àrtiques i polars arriben ja molt temperades pel seu llarg recorregut sobre el mar.
Humitat relativa, nuvolositat i insolació.
La humitat relativa mitjana és del 78% essent les variacions anual i diürna relativament petites. La nuvolositat és molt abundosa fins el punt que la freqüència de dies assolellats és molt petita, quedant pràcticament limitats a l’estiu quan la freqüència és de l’ordre de 5 dies al mes.
Precipitacions
Tot i que en ocasions la neu arriba als cims de les Açores, les quantitats de precipitació registrades provenen exclusivament de la pluja, essent la seva distribució molt irregular en l’espai, a causa de la complexa orografia. Els mínims pluviomètrics se situen preferentment en les illes amb menor relleu, com la de Santa Maria, on la quantitat mitjana anual de precipitació en l’estació de l’aeroport és de tant sols 748mm.
Precipitacions en 24 hores superiors a 100mm són freqüents durant les temporades de pluja, havent-se registrat quantitats de l’ordre de 250mm en cassos excepcionals, com quan l’arxipèlag es veu afectat pel pas de ciclons tropicals. Les turmentes són relativament poc freqüents i solen acompanyar els fronts freds.
Ciclons tropicals
El fet que les Açores es vegin creuades per un cicló d’origen tropical no és un fet extraordinari, però quan això passa, aquest, sol haver perdut per complet les característiques del clàssic huracà al transformar-se en una borrasca extratropical més o menys violenta. El que si és realment excepcional és que el cicló tropical arribi a l’arxipèlag conservant en la seva plenitud les senyes d’identitat, cosa que succeeix de tant en tant. Un d’aquests cassos va ser el pas del famós Huracà “Carrie” el setembre de 1957.
Font: Font Tullot, Inocencio. “Climatologia de España y Portugal”
Hidrografia de les Açores
Els factors que condicionen la hidrologia superficial estan relacionats amb les característiques orogràfiques i climàtiques que prevalen a l'arxipèlag de les Açores. La major capacitat de drenatge es dóna a les zones on dominen les pastures permanents, mentre que la infiltració es produeix preferentment en les formacions basàltiques poc alterades, cobertes per estructures de vegetació arbustiva naturals, constituint així les àrees més importants en la recàrrega dels aqüífers. L'escolament és el responsable en gran part de la forma assumida per les conques hidrogràfiques, especialment en aquest entorn insular jove en el que l'erosió no ha tingut un paper dominant en la configuració del paisatge.Les conques reflecteixen la dimensió de l'arxipèlag, són de petita extensió, la més gran té uns 30 km2. Així, les àrees on l'orografia és més accidentada i els vessants són més grans, tendeixen a coincidir amb aquelles en les quals el drenatge és major, originant estanys més estructurats. Els cursos d'aigua són curts (el riu més gran, a ribeira da Povoaçâo, mesura 29 km de longitud), cosa que fa que no es consideri un riu sinó una riera.
Les llacunes de l'arxipèlag són conseqüència, en la majoria de casos, del col·lapse de les bosses magmàtiques dels antics volcans ("calderes"), donant lloc a la formació de conques endorreiques. El resultat de l’alteració dels materials del fons de les calderes, que va conduir a la seva impermeabilització, comporta l'acumulació d'aigua de pluja. La xarxa de drenatge superficial tendeix a distribuir-se en una forma radial al voltant dels cons dels volcans existents.
Més informació: http://congreso.us.es/ciberico/archivos_word/195b.doc
Font imatges i text: http://www.inag.pt/index.php?option=com_content&view=article&id=116&Itemid=73
Pla Regional de l'Aigua de Madeira
El Pla Regional de l'Aigua de Madeira (PRAMES) és un pla estratègic que s'ocupa dels recursos hídrics en el context general del desenvolupament sostenible, la qualitat de vida de les persones, les necessitats de les activitats econòmiques i la protecció del medi ambient de la regió autònoma de Madeira (RAM). La PRAMES és un instrument fonamental de la planificació per tal de regular la gestió dels recursos hídrics en els aspectes de quantitat i qualitat a fi que la disposició, recuperació, protecció i gestió de l'aigua, que funciona a nivell nacional, està garantida pel Pla Hidrològic Nacional (PNA). El Pla Hidrològic Nacional és el principal suport dels objectius estratègics nacionals en l'àmbit dels recursos hídrics materialitzant referències de les directrius estatals i els compromisos internacionals.
El Pla Hidrològic Nacional incorpora els principis i directrius nacionals d'aplicació i en la part corresponent al territori continental, la caracterització, diagnòstic, objectius i programes d'acció sobre diversos temes relacionats amb l'aigua. Aquest pla ha estat objecte de consulta i presentació pública, patrocinat per l'Oficina de l'Aigua a 2001.
El Pla Regional d'Aigua Madeira incorpora la participació de la Regió Autònoma de Madeira en la planificació dels recursos hídrics portuguesos, de conformitat amb els principis estratègics i el programa de Pla Hidrològic Nacional, no obstant el reconeixement de les peculiaritats i idiosincràsies regionals.L'espai d'intervenció en el marc del PRAMES és l'arxipèlag de Madeira, amb una superfície total de 802 km2 (segons la base geogràfica de l'escala 1 / 25 000 i 1 / 1 000 000), compost per les illes de Madeira (742 km2), de Porto Santo (43 km2), Deserta (14 km2) i Salvagens (3 km 2).
És important assenyalar que el Pla de Recursos Hídrics PRAMES, complementa el Pla Hidrològic Nacional en la situació intermèdia entre els nivells regional i local. Dins dels programes temporals del PRAMES es van establir, amb base en el Decret-Llei Nº45/94, horitzons intermedis per als anys 2006 i 2012, fixats l'any 2006 que coincideix amb el final del tercer marc comunitari de suport fins al 2020.Font textos i imatges
La Pesca
La pesca de la balena va començar amb l'influència a les illes dels baleners americans que fins a finals dels segle XIX s'acostaven per capturar catxalots i reclutar arponers. Després es va convertir en un mitjà de vida per a molts habitants de les Açores. L'activitat balenera va continuar fins al 1987. Actualment l'avistament de balenes i altres cetàcis s'ha convertit en un reclam turístic.Les activitats de pesca estan presents en totes les illes de l'arxipèlag, afavorides per la zona d'exclusió econòmica i la qualitat de les seves aigües. És important la indústria manufacturera de la conserva i l'enllaunat de peix, ubicada a São Miguel, Terceira, São Jorge, Pico i Faial.
La imposició de les quotes de pesca per part de la UE van obligar a una reestructuració del sector. El nombre de pescadors 4.101 el 1998, va patir un fort descens el 1989 (-9,1%), amb la mateixa tendència en el nombre de vaixells, se'n van desballestar 207 (un 11% de la flota existent). Lles illes no es troben assentades sobre una plataforma marítima sinó que són envoltades d'aigües molt profundes. Per tant, els bancs de peixos són escassos, cosa que condiciona les espècies capturades en aquestes aigües.
El 1999, al voltant del 35% de la captura va ser de tonyina. La pesca capturada anualment presenta grans fluctuacions com a conseqüència de l'esgotament dels caladors. El 1995 va arribar al màxim de captures amb 20.610 tones. L’any 2000, aproximadament el 6% del total de les captures fetes en aigües nacionals portugueses es van fer a les Açores.
Relacionada amb les activitats de pesca, però d'escassa importància econòmica, també existeix la recol·lecció d'algues marines.
Imatge: Pier MacMillian photos.igougo.com/pictures-photos-l530-p16726...
El Mar
Les aigües costaneres són les que estan entre la línia de costa i una milla nàutica (1.852 m) dins el mar.
Les Açores no es troben situades en una plataforma continental, cosa que significa que a pocs quilòmetres de la costa hi ha grans profunditats (5.000 m de profunditat). Així, a les Açores s'entén el compromís necessari entre la distància d'una milla nàutica i la distància que és la línia batimètrica -30 m. La delimitació de les zones costaneres, en un futur, s’haurà de realitzar pel criteri de la distància més curta, tenint en compte aquesta situació.
Mapa de les aigües territorials de Portugal. Wikimedia commons
Les aigües costaneres es van classificar com euhalines d'acord amb els valors de salinitat que estan entre 30 i 40‰ en el rang de profunditats. Les tres categories de profunditat de les aigües (poc fondes, intermèdies i molt fondes) són representades a les costes de totes les illes, a excepció de l'illa de Flores on les aigües són menys profundes.
Les Açores no es troben situades en una plataforma continental, cosa que significa que a pocs quilòmetres de la costa hi ha grans profunditats (5.000 m de profunditat). Així, a les Açores s'entén el compromís necessari entre la distància d'una milla nàutica i la distància que és la línia batimètrica -30 m. La delimitació de les zones costaneres, en un futur, s’haurà de realitzar pel criteri de la distància més curta, tenint en compte aquesta situació.
Mapa de les aigües territorials de Portugal. Wikimedia commons
Les aigües costaneres es van classificar com euhalines d'acord amb els valors de salinitat que estan entre 30 i 40‰ en el rang de profunditats. Les tres categories de profunditat de les aigües (poc fondes, intermèdies i molt fondes) són representades a les costes de totes les illes, a excepció de l'illa de Flores on les aigües són menys profundes.
Macaronèssia-Regió biogeogràfica
Autor: Pedro Cardoso. Foto extreta de http://www.azoresbioportal/
La regió comprèn els arxipèlags volcànics de l’Atlàntic, és a dir, les illes Açores, Madeira, Porto Santo, Desertas, l’illa Salvagens, les Canàries i Cap Verd.
Tot i formar una unitat biogeogràfica hi coexisteixen diversitat d’hàbitats i espècies.
La “laurisilva” és el bosc únic i característic de les illes atlàntiques.
Les costes, les àrees desèrtiques, les muntanyes volcàniques, els cingles i els boscos sempre verds, a més d’una variada riquesa faunística configuren un territori meravellós per a qui l’observa i fascinant per als biòlegs.
La regió conserva moltes espècies endèmiques, tant de plantes com d’animals que cal protegir de la pressió urbanística i el turisme desmesurats.
Un altre risc important per l’ecosistema de les illes de la Macaronèssia són les espècies foranes que posen en perill la fauna i la flora autòctones.
Actualment existeixen nombrosos parcs i reserves naturals.
A les Açores trobem les reserves de Caldeira do Faial (1972), Ilhen de Villa Franca do Campo (1983), Ilheus das Formigas (1988), Lagoa do Fogo (1974) i Montanha da Ilha do Pico (1972).
A Madeira està protegit tot el bosc de laurisilva des de 1999.
A les Canàries, Lanzarote, La Palma, Hierro i La Gomera també són reserves naturals i de la biosfera.
Més informació:
European Environment Agency http://www.eea.europa.eu/publications/report_2002_0524_154909/MacaronesiaReg.pdf
Biodiversidade dos Açores
http://www.azoresbioportal.angra.uac.pt/index.php?lang=es
http://www.azoresbioportal.angra.uac.pt/index.php?lang=es
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
