Perquè les Illes Portugueses?



El motiu que ens van dur a triar les illes portugueses per a fer el nostre estudi va ser que, tot i formar part d’Europa, és una regió clarament diferenciada: perquè està molt separada del continent, perquè és un lloc petit i perdut enmig de l’oceà, pel seu origen volcànic... sobretot pel seu origen volcànic, perquè els volcans són un dels fenòmens més espectaculars de la natura, que connecten directament la superfície terrestre o marina amb els nivells més profunds del planeta.
Però també perquè, quan parlem globalment d’Europa, qui visualitza les Açores i Madeira? D’alguna manera és una zona una mica oblidada i volem reivindicar la seva existència, la presència i la importància que es mereix.
Illa de Pico, Açores. Font: The island of Pico, Azores. Photo by Phonix, Panoramio

Introducció

ILLES AÇORES
Extensió: 2 247 km2

Arxipèlag de l'oceà Atlàntic, a 1.380 km de Cabo da Roca, que constitueix una regió autònoma de Portugal. La capital és Ponta Delgada. Estès al llarg de 600 km, de NW a SE, comprèn les illes majors de São Miguel, Terceira i Pico i les menors de Flores, Corvo, Faial, São Jorge, Graciosa, Santa Maria i Formigas. Totes són d'origen volcànic, amb un relleu muntanyós (2.320 m al Pico Alto, illa de Pico) de costes escarpades. L'arxipèlag es recolza damunt una plataforma suboceànica, l'altiplà de les Açores. De clima plujós (més de 800 mm anuals) i temperat (entre 14°C i 22°C de temperatura mitjana), amb poca variació estacional, sobre un sòl fèrtil, el principal recurs econòmic és l'agricultura (moresc, ananàs, xicoira, te, bleda-rave, cereals, tabac, cítrics). La ramaderia (vaques holandeses o cabres) s'alimenta dels prats artificials i dóna lloc al comerç de formatges i mantegues. Pico i Faial són estacions de pesca (balena, catxalot). Els seus ports (Ponta Delgada, Angra do Heroismo) i aeroports (Ponta Delgada i Terceira) fan de les Açores una escala en les rutes transatlàntiques. Són dividides en tres districtes: Horta, Angra do Heroismo i Ponta Delgada. Gonçalo Velho Cabral arribà el 1432 a Santa Maria i vint anys després totes les illes eren ja conegudes o colonitzades pels portuguesos. Faial, havent estat cedida per Alfons V a Elisabet de Borgonya, atragué immigrants flamencs (d'ací el nom d'Ilhas Flamengas que hom donà també a l'arxipèlag). El 1582 fou escenari de la lluita entre António, prior de Crato, i Felip II, que decidí l'annexió de Portugal a Castella. L'arxipèlag serví de base a Pere I per a reconquerir (1834) Portugal de mans dels miguelistes. Durant la Segona Guerra Mundial, Portugal hi autoritzà la instal·lació de bases aèries i marítimes aliades, posteriorment sota control de l'OTAN. El 1974 les illes reberen un estatut d'autonomia provisional i el 1980 un de definitiu.

Més informació a: Governo dos Açores http://www.azores.gov.pt/Portal/pt/principal/homepage.htm
MADEIRA
Extensió: 797 km2

Arxipèlag de Portugal, a l'Atlàntic, al N de les illes Canàries i davant les costes del Marroc. Constitueix una regió autònoma de Portugal. La capital és Funchal. Comprèn les illes de Madeira, la més important (740 km2), i Porto Santo (42,5 km2) i els grups de Desertas i Selvagens (13,84 km2). És d'origen volcànic, amb el pic Ruivo (1.861 m) com a punt més alt; la costa és alta i rocallosa. El clima és suau, amb poca oscil·lació tèrmica anual i amb pluges hivernals. La vegetació és macaronèsica, d'aspecte subtropical. La població es concentra principalment a Funchal. Unes altres ciutats importants són Machico, Ponta do Sol i Baleira. Visitat l'arxipèlag pel navegant portuguès João Gonçalves Zarco (1420), hom n'inicià la colonització el 1425. Actualment hi ha una forta emigració. El conreu principal és el de la vinya, a 700 m d'altitud. Uns altres conreus són el de la canya de sucre (molt important al s XVI), bananes, fruita i hortalisses. El 1980 l'arxipèlag assolí l'autonomia interna amb la possibilitat de negociar directament les inversions estrangeres a les illes.

Més informació a: Regió autònoma de Madeira http://www.gov-madeira.pt/madeira/conteudo/homepage.do2




Origen de les illes Açores i Madeira

Confluència de les plaques Euroasiàtica i Africana amb la Dorsal Atlàntica



L’arxipèlag de les Açores i l’Illa de Madeira són el resultat de la dinàmica de les plaques litosfèriques africana i euroasiàtica.
En el cas de les Açores s’hi afegeix la confluència amb la dorsal intraoceànica (N-S). Per aquest motiu les diverses illes de la Macaronèsia, Açores, Madeira, Canàries i Cap Verd, tenen origen volcànic.
El vulcanisme, en un primer cicle, s’inicia fa 40 milions d’anys i s’allarga fins a l’actualitat. Després d’una fase inicial submarina, els edificis volcànics van començar a emergir fa 10 milions d’anys. El segon cicle comença ara fa 2 milions d’anys i encara no s’ha tancat.
En la gènesi del relleu cal destacar les crisis climàtiques del pleistocè que van originar els forts desnivells i les profundes incisions torrencials característiques d’aquestes illes. Tot i la forta erosió que provoca l’alta pluviometria, les taxes d’erosió queden contrarestades àmpliament per la continuïtat del vulcanisme.
Com a conseqüència de l’esfondrament de grans cràters i l’activitat tectònica continuada s’han format petites àrees endorrèïques pluvials que han originat llacunes i llacs, sobretot a les illes de Flores i San Miguel, a les Açores. A l’illa de Madeira, per la seva història geològica i el posterior desmantellament, aquests fenòmens no són observables. El territori presenta poques planes i les terres costaneres són en general tortuoses i escarpades.

Llac Sete Cidades, Sao Mguel, Açores. Font:www.trekearth.com/gallery/Europe/Portugal/Islands/acores

Illa de Cpelhinos, Faial, Açores.

Font:www.trekearth.com/gallery/Europe/Portugal/Islands/Acores

Vulcanisme a Capelinhos

Erupció volcànica de 1957 a la illa de Faial. Formació del volcà de Capelinhos.
Un fenomen que ha permès reconstruir la història natural de les illes Açores.



Autor de la fotografia: Luis Carlos Decq Motta

Pàgina web del 50è aniversari de l'erupció: www.vulcaodoscapelinhos.org/vulcao

Activitat Sísmica


La imatge mostra l'activitat sismològica en el Mediterrani el dia 19 d'abril de 2009
Els fenòmens sísmics són freqüents a l’arxipèlag de les Açores i amb menor intensitat també són presents a les illes de Madeira. La conjunció de les plaques tectòniques continentals explica la intensa activitat volcànica i sísmica.
Els diferents eixos, sentits i velocitats de desplaçament de les plaques, la seva composició litològica, els xocs i les fractures, originen subplaques encavalcades que tenen sovint comportaments diferenciats i particulars de l’escorça terrestre.
A l’àrea de les Açores i de Madeira també existeix un tipus d’activitat sísmica lligada estrictament al vulcanisme. Durant la història s’han produït nombrosos terratrèmols tant d’origen volcànic com tectònic.

Els moviments de menor intensitat són gairebé constants. Les esllavissades i sotracs són freqüents i causen petits i mitjans desperfectes localitzats en habitatges i infrastructures. Els més intensos, dels quals existeixen cròniques detallades, han causat greus danys, han deixat moltes persones sense casa i provocat nombrosos ferits i víctimes mortals.

El més antic detallat es va produir a Vila Franca do Campo a l’illa de São Miguel (Açores) el 22 d’octubre de 1522 i va provocar al voltant de 3.000 morts. El més recent amb conseqüències greus el va patir Ponta Garça, també a São Miguel el 26 de juny de 1952, amb un ferit i on 600 persones van quedar sense casa.
La intensa activitat sísmica fa inevitables el seguiment diari i la prevenció davant de nous episodis. Els nombrosos estudis geològics i sismològics que es realitzen en aquests territoris insulars són complexos i costosos però absolutament necessaris. L’avaluació dels possibles riscos és una eina eficaç per a protegir la població de les illes.

El Clima

Aquests dos arxipèlags tenen en comú estar sota la influència de “l’Anticicló de les Açores”. A l’hivern el petit gradient de pressió que observem en les condicions mitjanes reflexa el predomini de les altes pressions subtropicals centrades en el sud de les Açores, mentre que a l’estiu queda clarament establerta la circulació dels vents alisis del NE, des de l’oest de la península Ibèrica fins el sud de les Canàries.

Madeira



L’arxipèlag de Madeira està format per les illes Madeira, Porto Santo i Desertas i pertany a la regió climàtica de tipus mediterrani. La característica climàtica principal de Madeira és el règim dels Alisis. L’Illa de Madeira està creuada per una serralada que la divideix en dues vessants: la del Nord i la del Sud. La diversitat d’altures i d’exposició solar i als vents predominants dóna origen a una considerable varietat de climes locals, cosa que explica la diversitat dels aspectes que s’observen avui en dia en la vegetació i en els cultius.

La pressió i el vent
La variació de la pressió es mostra notablement menys acusada que en les Açores. A més, el màxim principal passa a ser hivernal en resposta al desplaçament estacional de l’anticicló atlàntic, quedant-se en secundari l’estival. En els llocs oberts predominen els alisis del NE. En aquells llocs, el recorregut mitjà anual del vent s’acosta als 20 Km/h. En l’arrecerada costa de Madeira el desenvolupament de sistemes de brises locals dóna lloc a que durant la major part de l’any la direcció predominant del vent sigui del NW, mentre que el seu recorregut mitjà anual queda reduït a menys de 10 km/h.

La temperatura de l’aire
Trobem notables diferències en les temperatures registrades gràcies al complicat i important relleu de Madeira. Així, mentre que la temperatura mitjana anual és de 19,3º a Lugar Baixo (alt. 15 m) a Porto Moniz (alt. 673 m) és del 13,2º i a Arriero (alt. 1610m) és de 9,2º .En totes les estacions, agost és el mes més càlid i febrer el més fred, amb una variació anual de la temperatura d’uns 6,5º en la costa i una mica superior en l’interior de Madeira. Igual que en les illes Canàries, les irrupcions d’aire calent, influeixen notablement en el clima de Madeira, fins el punt de trobar valors relativament alts de les temperatures màximes absolutes registrades (38,5º a Funchal)

Humitat , nuvolositat, boires i insolació
Els valors d’humitat relativa, són els propis de la regió subtropical dels alisis. La nuvolositat és relativament abundosa degut, en gran mesura, a la capa d’estratocúmuls característica d’aquesta regió. En conseqüència, la insolació és més aviat moderada, tot i que valors mitjans anuals, al voltant de 2.300 hores de sol, són notablement superiors als de les Açores.
Les boires són molt poc freqüents en els nivells baixos (menys d’un dia a l’any), però en les estacions situades a nivells per sobre dels 400m la boira es converteix en un fenomen habitual degut, fonamentalment, a la freqüència amb què la regió queda immersa en l’esmentada capa d’estratocúmuls. A l’illa de Madeira, sobretot en la seva vessant Nord, en nombre de dies boirosos per sobre del nivell de 700m és de 150, amb un màxim mensual de 15 dies al juny, precisament quan el predomini dels alisis es mostra més acusat.

Precipitacions
El mínim estival, característic de la regió dels Alisis, es mostra especialment acusat en el trimestre juny-agost. La peculiar orografia de l’illa de Madeira es tradueix en un fort contrast de les precipitacions entre les vessants Nord i Sud, de forma que en la primera, les quantitats mitjanes de precipitació anual dupliquen les de la segona, cosa que s’explica pel fet de la freqüència notablement superior de les irrupcions d’aire humit procedent del nord que la de les que venen del Sud. Així doncs, les precipitacions de la costa Nord de l’arxipèlag oscil·len al voltant dels 1.400mm mentre que en la costa Sud a penes arriben als 650mm. Respecte al nombre de dies de precipitació és important destacar que mentre a Funchal (amb una mitjana anual de 639mm) és de 90 dies, a l’aeroport de Porto Santo, (amb només 381mm) és de 110.


Mapa de precipitació mitjana anual de l’Illa de Madeira
http://www.gov-madeira.pt/sra/geomedia/balcaoverde/Galeria/PRAM/index.html

Les Açores



Pel que fa a les Açores, encara que el seu règim pluviomètric mostra un marcat mínim estival, no es pot parlar d’estació seca, essent els estius en general molt plujosos; no obstant això, i com a conseqüència de la complexitat orogràfica d’aquestes illes, en alguns dels llocs més abrigats dels vents humits, els estius són relativament secs.
Tres factors condicionen el clima de l’arxipèlag:
· L’efecte de la variació anual de la circulació general de l’atmosfera
· L’efecte exercit per les aigües tèbies que banyen les illes
· El relleu: són illes muntanyoses tallades per gorges profundes, responsables dels marcats canvis climàtics entre poblacions properes, que es mostren sobretot en temperatura i pluviometria.

Pel que fa a la temperatura mitjana anual és de l’ordre de 17,5º, amb una variació anual entre 7 i 9º. Però és la petita variació diürna, al voltant de 5º, i l’absència de valors extrems el que imprimeix al règim tèrmic del arxipèlag una caràcter netament atlàntic, notable per la seva temperància i l’absència total d’onades de fred i de calor. L’arxipèlag està lliure d’irrupcions de masses d’aire d’origen continental i pel que fa a les marítimes, tant les d’origen netament tropical, que en ocasions arriben a les illes, com les àrtiques i polars arriben ja molt temperades pel seu llarg recorregut sobre el mar.


Humitat relativa, nuvolositat i insolació.

La humitat relativa mitjana és del 78% essent les variacions anual i diürna relativament petites. La nuvolositat és molt abundosa fins el punt que la freqüència de dies assolellats és molt petita, quedant pràcticament limitats a l’estiu quan la freqüència és de l’ordre de 5 dies al mes.

Precipitacions
Tot i que en ocasions la neu arriba als cims de les Açores, les quantitats de precipitació registrades provenen exclusivament de la pluja, essent la seva distribució molt irregular en l’espai, a causa de la complexa orografia. Els mínims pluviomètrics se situen preferentment en les illes amb menor relleu, com la de Santa Maria, on la quantitat mitjana anual de precipitació en l’estació de l’aeroport és de tant sols 748mm.

Precipitacions en 24 hores superiors a 100mm són freqüents durant les temporades de pluja, havent-se registrat quantitats de l’ordre de 250mm en cassos excepcionals, com quan l’arxipèlag es veu afectat pel pas de ciclons tropicals. Les turmentes són relativament poc freqüents i solen acompanyar els fronts freds.

Ciclons tropicals
El fet que les Açores es vegin creuades per un cicló d’origen tropical no és un fet extraordinari, però quan això passa, aquest, sol haver perdut per complet les característiques del clàssic huracà al transformar-se en una borrasca extratropical més o menys violenta. El que si és realment excepcional és que el cicló tropical arribi a l’arxipèlag conservant en la seva plenitud les senyes d’identitat, cosa que succeeix de tant en tant. Un d’aquests cassos va ser el pas del famós Huracà “Carrie” el setembre de 1957.

Font: Font Tullot, Inocencio. “Climatologia de España y Portugal”


Anticicló de las Açores. Font:
www.meteo.pt/pt

Hidrografia de les Açores

Els factors que condicionen la hidrologia superficial estan relacionats amb les característiques orogràfiques i climàtiques que prevalen a l'arxipèlag de les Açores. La major capacitat de drenatge es dóna a les zones on dominen les pastures permanents, mentre que la infiltració es produeix preferentment en les formacions basàltiques poc alterades, cobertes per estructures de vegetació arbustiva naturals, constituint així les àrees més importants en la recàrrega dels aqüífers. L'escolament és el responsable en gran part de la forma assumida per les conques hidrogràfiques, especialment en aquest entorn insular jove en el que l'erosió no ha tingut un paper dominant en la configuració del paisatge.

Les conques reflecteixen la dimensió de l'arxipèlag, són de petita extensió, la més gran té uns 30 km2. Així, les àrees on l'orografia és més accidentada i els vessants són més grans, tendeixen a coincidir amb aquelles en les quals el drenatge és major, originant estanys més estructurats. Els cursos d'aigua són curts (el riu més gran, a ribeira da Povoaçâo, mesura 29 km de longitud), cosa que fa que no es consideri un riu sinó una riera.

Les llacunes de l'arxipèlag són conseqüència, en la majoria de casos, del col·lapse de les bosses magmàtiques dels antics volcans ("calderes"), donant lloc a la formació de conques endorreiques. El resultat de l’alteració dels materials del fons de les calderes, que va conduir a la seva impermeabilització, comporta l'acumulació d'aigua de pluja. La xarxa de drenatge superficial tendeix a distribuir-se en una forma radial al voltant dels cons dels volcans existents.

Més informació: http://congreso.us.es/ciberico/archivos_word/195b.doc

Font imatges i text: http://www.inag.pt/index.php?option=com_content&view=article&id=116&Itemid=73